Educació Secundària

L'alumnat de 4t d'ESO en l'hora complementària de Treballem el text han mostrat la seva creativitat i destresa en l'expressió escrita. Aquí us en deixem unes mostres.

És igual on siguis si estàs amb els teus amics

Dalt d’una muntanya situada al massís del Montseny, a quatre passes del Castell de Montsoriu, trobem un petit i acollidor grup de cases, envoltades de majestuosos boscos d’alzines i roures. La zona té unes vistes privilegiades i si el dia és clar podem veure els pobles propers i fins i tot el mar. Des d’una altra banda, podem observar el cim de Les Agudes i el Turó de l’Home. En aquesta època de tardor els boscos de sota d’aquests cims es tenyeixen de colors grocs i vermells, barrejant-se amb el verd dels avets.

Tot i estar enmig d’una muntanya i lluny dels pobles es poden fer moltes activitats. A part de les típiques excursions per la muntanya a peu o en bicicleta, hi ha una zona esportiva amb un camp de futbol i un de bàsquet, pistes de tennis i un local social. Quan més es gaudeix és a l’estiu, ja que hi ha una piscina, que es converteix en el centre de reunió tant dels joves com dels adults, escenari de molts bons records de la meva infantesa. A més, se celebra una setmana de festes en què es fan tot tipus d’activitats per a diferents edats i que acaben amb un sopar de fi de festes i ball a l’antiga masia.

Allà tothom es coneix, encara que sigui de vista, i la gent es reuneix majoritàriament per grups d’edat. Al meu grup ens coneixem tots des de ben petits, cosa que fa que tinguem molta confiança entre nosaltres i encara que no hi hagi res a fer ens divertim i riem sempre. Som tots molt diferents, tant de físic com de caràcter, però ens acceptem tal com som. Puc assegurar que els amics que he fet allà són per a tota la vida i sé que sempre seran allà quan més necessiti la seva ajuda. La major part del temps la passem practicant algun esport, ja que som molt esportistes, o caminant pel bosc mentre parlem i apreciem el paisatge.

Moltes persones em pregunten si no m’avorreixo d’estar allà tot l’estiu o quasi cada cap de setmana però jo penso que és igual on siguis si estàs amb els teus amics de veritat, ja que sempre t’ho passaràs bé.

Roger López

Vora el mar

Mirant al meu voltant vaig aconseguir veure’m quan era més petita, a mi i a la meva família, les petites disfressades amb la seva roba i els grans asseguts al sofà posant-se al dia. Llavors la vaig veure a ella, portant a les mans un pa de pessic que deixava anar una aroma riquíssima, de llimona i sucre, que ens feia deixar-ho tot per terra i córrer a la taula per no quedar-nos sense un trosset. Sempre ens reuníem tots per dinar.

Vaig eixugar-me les llàgrimes de la cara i em vaig dirigir a la cuina. Una cuina que fa menys de tres anys estava sempre funcionant. La cuina on vaig sentir per primer cop la pudor del peix o de les verdures que mai tenia ganes de menjar, però també de la flaire deliciosa que deixava anar aquell dinar dels diumenges que va acabant convertint-se en el meu preferit.

Al final del passadís es trobava la seva habitació. Vaig notar com la versió petita de mi entrava corrents i es llençava al llit per abraçar molt fort la persona que s’hi trobava a sobre. Aquella essència de dies d’estiu barrejada amb la llum del sol es va fer encara més forta. Un gir de cap em va fer trobar-la. La seva bata d’anar per casa, de color vermell i amb una butxaca amb floretes brodades. Un impuls em va fer posar-me-la, però una onada de tristesa em va recórrer tot el cos i va fer que m’ho penses dos cops. Fred, inquietud, nits sense descans, la fortor dels químics i dels milers de medicaments. I amb les olors sempre venen els records. L’últim lloc on s’havia posat aquella bata era a l’hospital. Els cos que aquella bata va escalfar no era el mateix que m’abraçava a la nit i ballava amb mi cada cap d’any, però l’últim dia que el vaig abraçar la seva fragància em va envoltar de la mateixa manera. La vaig deixar on estava i vaig decidir que era suficient. Vaig inspirar molt fort per retenir una mica més la seva olor i vaig marxar.

Encara em costa entrar a aquella casa i encara ploro cada cop que ho faig. Encara me’n recordo del seu perfum, fort i agradable, i sé que sempre ho faré. Encara penso en ella i en tot el que podríem i ens va faltar per viure, però sobretot penso en el que vam compartir i com n’estaria de contenta si encara fos aquí. Encara vaig al poble a l’estiu i m’arriba la seva olor. Ella sempre feia olor d’estiu, de prendre el sol fins a les dues i de fruita fresca tallada a quadradets.

Vaig comprar gardènies i vaig començar a caminar sense necessitat de pensar per on havia d’anar per arribar-hi. Mai m’ha agradat la pudor de la pedra freda i les flors seques d’aquest lloc. Ni la seva olor de llàgrimes i cors trencats, de mans unides i converses en veu baixa. Vinc a veure’t sempre que puc, t’escric cartes i et porto flors que trobo a prop de la platja, quan tinc temps d’anar-hi, perquè fan olor de tu. T’estimo molt iaia, gràcies per deixar-me trobar-te sempre vora la mar.

Ángela Ramos

ÚNIC

Any rere any mai he vist cap altre indret semblant a aquest. Des de ben petita he estat rumiant que trobaven els meus pares aquí que no hi fos vora la platja. Amb el temps m’he assabentat que la serenitat i la comoditat què concedeix aquesta vall idíl·lica abundant en flora i fauna, ens sedueix a través dels seus habitants plens de coneixences i experiències, divulgades de pares a fills, que romanen pels estrets carrers del petit poble. Un abril qualsevol ens ablama amb el seu perfum de primavera i els arbres farcits de flors acolorides es troben fixats al voltant de les places, plenes de gent eufòrica perquè arribin els esperats mesos de calor. Al juny, les festes majors irrompran els hàbits dels adults treballadors i els joves estudiants, donant ansa a un aïllament percebut en les cares d’emoció i felicitat de tots ells. El veïnat comprès per famílies de diverses ciutats de Catalunya, han desencadenat el gust per visitar els pics més alts de la vall, com és el cas de Bestiments, sortida que mai passa desapercebuda. Dins el pavelló, s’hi albira una aglomeració de joventut passant les tardes i gaudint del retrobament de les amistats separades durant un període llarg de temps. Quan arriba el setembre, decauen els ànims de l’esplèndid estiu i es donen els famosos comiats junt amb la caiguda de les fulles vermelles, grogues i taronges amb una forta intensitat, presents a l'empedrat d’aquest territori del Ripollès. Les temperatures decauen i la gent inaugura la roba d’hivern apressadament iniciant el període que tothom espera, Nadal. Les famílies situades a les cafeteries sovint demanen una capsa de galetes Birba junt amb una deliciosa crep després de rondar pels carrers acompanyades d’un vent gelat, poc agradable, i fer diverses fotografies al famós Pont Nou. El carrer València s'il·lumina per anunciar les festes que s'aproximen i s'omple d’esquiadors i nens il·lusionats per tocar la neu a les pistes de Vallter, no obstant això, el jovent es manté a casa amb més freqüència, però no deixa de fruir d’aquestes èpoques que culminen amb l’any viscut. Jo i tots els que coincidim en aquesta preciosa muntanya, sabem que aquests petits detalls són l’essència de Camprodon, una petita vila que ens fa sentir acollits per tots els seus habitants i costums, que en un moment o altre, passen a formar part de nosaltres i de les nostres vides.

Nora Roure

Les aromes del Montseny

Ens enfilem pel camí costerut i ja divisem el Turó de l’Home, però encara queda molt per arribar-hi. La humida brisa em fa sentir les aromes de la tardor. El pic del turó s’ha enfarinat aquesta nit i noto com l’aire fred em glaça els pulmons. De cop i volta noto una olor intensa, miro al meu voltant i el terra és un mar de farigola. Recordo moments de la meva infantesa, quan tota la família ens reuníem per dinar el saborosíssim guisat de carn amb farigola que feia la meva àvia. És increïble com una simple olor et fa evocar tots aquests records.

Entrem a un bosc de pins. L’entorn es fa més fosc i percebo una fragància de resina i de pinyes. Noto la gebrada als meus peus i de fons s’escolta el corrent d’un rierol. Sento calma, tot està en harmonia: el cant dels ocells, l’aigua fluint sense cessar, la puresa de les olors que desprenen els pins, la lira i el romaní. Tot plegat em recorda les excursions en bici que faig amb el meu pare i com ens ho passem de bé quan baixem a tota velocitat els camins plens de sots mentre gaudim del paisatge muntanyenc.

El paisatge de la part baixa del Montseny arriba a la seva fi i ens endinsem a una zona més humida de la muntanya. Aquest tram, tot i que és més lluminós que l’anterior, em fa sentir una fredor més profunda que abans. Arribo a la fageda i ja distingeixo l’olor dels verds faigs i dels bolets de la tardor entre l’aire gèlid. Els primers ceps ja estan traient el cap enmig de les fulles i en veure aquesta imatge em ve l’olor del remenat de bolets que cuinem a casa. De cop i volta el bosc s’inunda del vermell del fruit del grèvol i sembla que caminis sobre una catifa de foc. Arribem al cim de la muntanya i aquí ja no creixen els arbres i només trobem arbusts i matolls baixos. Ens envaeix l’aroma que desprenen els liles i arrodonits fruits del matollar de ginebró.

Allà dalt et sents lliure, les vistes i les tonalitats dels diferents boscos a la tardor són impressionants. Em fascina el dràstic canvi de paisatges i olors del Montseny. Passar de caminar per la solana plena d’arbres baixos i una vegetació de clima sec, a creuar per l’obaga amb arbres de gran alçària necessitats d’un ambient més humit. Aquest és l’aspecte que veritablement m’atrau del Montseny, una muntanya amb qualitats úniques.

Roger López

BADALONA

Badalona, una ciutat al litoral del Barcelonès, és un indret ple de tradicions, costums, monuments, carrers o festes representatives del propi territori i els seus habitants. Com totes les ciutats, no? És obvi que cada ciutat té les seves característiques que la identifiquen i això d’una manera o d’un altre és el que fa que els seus habitants l’estimin. Els darrers dies m’he fixat en que opina la gent de Badalona i moltes persones diuen que realment Badalona no té res, o que els agradaria viure en un altre lloc, o que quin avorriment; jo m’ho he parat a pensar, perquè sent sincera he de dir que jo també he pensat el mateix alguna vegada. Però ara, pensant-ho bé, me’n adono que Badalona és com casa meva. Literalment casa meva és a Badalona, però, en sentit figurat, és un lloc al que sempre podré tornar si mai marxés. Sempre tindré algun motiu per venir. Ja sigui família, amics, coneguts, o directament per la pròpia ciutat, on els carrers m’han vist créixer, on he creat els millors records amb els meus amics o on he trobat els meus objectius a la vida i m’he format per al dia de demà. Exactament això es el que et fa estimar la ciutat o poble en el que vius. Quan reflexiones sobre la teva ciutat i el que has viscut allà és quan trobes que pot ser més que quatre carrers i cinc cases. En conclusió, jo crec que els badalonins i badalonines sempre tornarem a Badalona quan toqui celebrar les festes de maig cremant el nostre dimoni o quan vulguem passejar per el pont del petroli i gaudir de les seves precioses vistes o visitar els nostres avantpassats romans al museu o directament, quan vulguem descansar a casa nostre, un lloc que estic segura que tothom estima i estimarà sempre.

Natalia Corral

Què em sembla viure a Badalona?

Doncs tampoc està tan malament. Quan la Glòria va preguntar què ens semblava viure a Badalona, tots vam fer mala cara. Però no n’hi ha per tant. Tenim la ciutat més ben comunicada del món: l’autopista travessa pel mig tota la ciutat, la via del tren passa al llarg de tota la platja, i per si no n’hi hagués prou, la Ronda creua Badalona per la part de la muntanya.

L’animal més famós de Badalona no podia ser un lleó o una àliga, no, és un mico bevent anís. Tothom que passa pel pont del petroli s’hi fa una foto.

Les festes majors són envejables s’hi fan concerts, correfocs i obres de teatre, però el més important és un dimoni gegant que posen a la platja i el cremen seguit d’un espectacle de focs artificials preciós.

La ciutat també destaca per tenir unes platges paradisíaques, que quan plou i baixa la riuada, a l’endemà l’aigua està tan bruta que sempre posen bandera vermella com a premi.

Badalona no és una ciutat perfecta, tots ho sabem, però com podeu veure ens ho prenem amb humor i gaudim del que tenim.

Roger López

Les muntanyes dels meus somnis

A un indret pirinenc no gaire lluny del cel, s'amaga l'amic de la lluna. Mira el rellotge i se li fa tard, mira el rellotge i es posa cada vegada més gandul. Un xic més avall, hi ha una noia que va cames ajudeu-me per un poblet adormit. Els carrers juguen al joc del silenci i de les parets de les cases s'evaporen les llàgrimes de la nit, que ja ha marxat. Ella, eufòrica per veure l'espectacle de l'alba, comença a riure, i un cop arriba al punt més alt, s'enfila al teulat d'un estable. Ha arribat just a temps. Poc a poc el sol treu el cap pel cim de la muntanya. Amb aquesta llum les fulles del arbres desborden verdor i ballen felices, els moixons més matiners taral·legen el bon dia i el cel s'enrojola. Els blaus ulls de la noia brillen enamorats i, durant uns instants que semblen hores tota la ribera es torna rosa i abraça un nou dia d'estiu.

A l'altre costat de la carretera hi ha una escola, que, al migdia, està plena de jovenets fent manualitats. Per la finestra, a una noia pigada que s'avorreix se li antullen unes mores de l'esbarzer del costat. Aquest fruit silvestre tan característic d'aquí visita els seus habitants a l'estiu i acoloreix el paisatge. Astutament, la noia s'espera que la professora no miri per saltar per la finestra i fer pila, s'omple les butxaques de mores i arrenca a córrer cap pel riu. Darrere seu, sent el seu millor amic buixir. Tots dos arriben al riu, cristal·lí per la llum radiant del sol i esverat per les grosses pedres que formen cascades. De tant en tant algun peixet salta a la superfície i els saluda. El gosset va rere d'ells i esquitxa la noia, que es refresca amb l'aigua més dolça de tot el Pirineu. Tanca els ulls i es concentra en la melodia fluvial. Aquesta la submergeix en una mena d'oasi, amb la present sensació de connexió amb la naturalesa i, sobretot, de pau.

A la tarda predominen els mantells verds en la seva màxima esplendor. Estan farcits de llacets de colors blancs i liles, cosa que provoca una festa d'insectes. Els adolescents seuen allà a passar les tardes. Malgrat que no són conscients en el moment, trobaran molt a faltar la felicitat que atorga aquell paisatge: una tramuntana molt tímida fa música amb les fulles dels arbres i escampa l'aroma de les margarides i petúnies, que són molt contràries, però que és complementen. La llunyana dringadissa de l’esquellot del cascavell de les vaques i el cop de les peülles dels cavalls amb genets passejant per la carretera envaeix l’ escàndol urbà present en la ment dels joves, que tant els ha estressat. I el curen amb la sanitat dels sons rurals. Per últim, la guitarra d'un dels adolescents, captiva totes les oïdes, i més quan tota la colla canta plegada, fins que, estirats a terra, s'adormen, amb el generós sol que els cuida i els observa des de dalt.

Arriba la nit i un miler d’ estels dibuixats al cel brillen des de la llunyania. Una àvia que no pot dormir s'aixeca i surt al prat de davant de casa seva, i, impressionada com si fos la primera vegada que veu aquest quadre, somriu i estira els braços, com si intentés agafar una estrella. Li rellisca una llàgrima galta avall i comença a caminar, sense treure l'ull del cel. No té cap direcció concreta, però només li cal saber una cosa:

és entre aquestes muntanyes tan grans que se sent la persona més lliure del món.

Natalia Corral